EDITORIAL

Si hi �s, s’hi val

Was vern�nftig ist, das ist wirklich;

und was wirklich ist, das ist vern�nftig

Hegel, Grundlinien der Philosophie des Rechts

El que �s, �s. I nom�s el que s’escamoteja a ra�, no t� ra� i, doncs, sols forma part del caos existent sense que en realitat sigui. O, per dir-ho altrament, sense tautologies i en la sint�tica formulaci� del vell Hegel: el que �s racional �s real, i el que �s real �s racional. De manera que, almenys en aquesta q�esti�, no cal aplicar al fil�sof suabi el correctiu elaborat pel barbut de Tr�veris. Tots dos convenen en la necessitat d’entomar (o sigui, d’estudiar i d’analitzar) la hist�ria tal com aquesta ha anat i va, agradi o no. No se’n desentenen. Ni la prioritzen en l’ordre de les prefer�ncies personals. (Que el segon –en el temps– d’ells dos apost�s a sobre per transformar-la, a partir de l’assumpci� cr�tica que en feia, aix� ja s�n figues ara  per ara d’un altre paner).

Perqu� aqu� el que importa �s recusar el divinisme pixapolit en virtut del qual, com a estudiosos de la literatura o com a simples lectors d’aquesta, caldria fer ulls grossos davant tal o tal altre episodi poc gald�s, davant tal o tal altre autor inc�mode pel motiu que sigui, davant tal o tal altra obra de poca �qualitat�.

Gent toca-posada que es demana, de vegades ing�nuament, per qu� havent-hi un Flaubert cal ocupar-se d’un Oller. Carques de pedra picada que s’esgarrifen nom�s de pensar que l’edici� d’un C�line (o d’un Ors) vagi a raure a les impies mans d’algun fil�leg esquerran�s. Borinots despistats que no entenen que hi hagi catalan�fon oriental que pledegi a favor d’una major pres�ncia proporcional de les modalitats ponentines i meridionals de l’idioma en els mitjans catalans.

Puretes tots ells que, per dir-ho en s�mil, estan conven�uts que el cant gregori� �s nom�s apte per a la crosta. O la sardana, per a la ceba. O la reivindicaci� d’un diasistema ling��stic, per als habitants de Guardamar.

I que, conseq�entment, creuen que la literatura d’inspiraci� dretana (o esquerrana) no �s digna de consideraci� en aquests nostres topants pretesament immaculats. I que la traject�ria de certs presumibles maudits, o de no menys certs indiscutibles eixelebrats, val m�s ignorar-la.

Doncs no. Que es dediqui un congr�s a Charles Maurras i a l’Action Fran�aise a la UdG, que se sospesi el pes real de la producci� d’un Miquel Bau��, que alg� passi per sed�s cr�tic el suc i el bruc literari de tanta p�gina web com prolifera avui per la xarxa, s�n –haurien de ser– fets irrenunciables de l’activitat intel�lectual, aqu� i arreu, ara i sempre.

Si hi ha –o hi ha hagut– segons qu�, prou que s’hi val a estudiar-ho. Fins i tot s’hi valdria si el tal qu� –que prou que hi �s– fos la mera aportaci� embullatroques (a l’Avui, 8-IV-2010) de cert cr�tic virgini� amb propensi� a embolicar-se-la amb paper de fumar... 

Editorial Els Marges