Número 88 - Primavera 2009
Ara fa cinquanta anys que va morir Carles Riba. Pere Quart, en un homenatge poètic lúcid i no mancat d’ironia en relació amb l’entorn cultural del poeta, expressava la sensació de desemparament que s’havia apoderat dels ambients culturals i literaris catalans. «I, tot seguit, la cendra»: fins i tot per als poemes? Per a tota aquella obra? Era un moment en què Riba, per la seva actitud cívica, per la seva vàlua enorme com a intel·lectual, per la seva saviesa, per la qualitat de la seva poesia, representava la solidesa d’una cultura. En certa manera, la resumia tota, des del tracte directe i profund amb el món clàssic fins a la punta de diamant de la recerca poètica. Riba era l’intel·lectual de referència, una figura essencial en el panorama cultural de la postguerra. La seva significació pública era de signe molt diferent de la de Verdaguer, o de la de Sagarra o, fins i tot, de la de Maragall. O de la que assoliria Salvador Espriu en la dècada dels seixanta. La seva figura era pròxima a allò que havia representat Pompeu Fabra, de qui havia recollit l’herència com a seny ordenador de l’idioma, amb l’afegit que Riba, a més, era un creador, un poeta. Menys popular, sens dubte, que molts dels esmentats, però garantia de compromís i de rigor.
Fa cinquanta anys. Indubtablement, Riba, en els cercles intel·lectuals, encara és una figura respectada. Tan respectada, diríem, com negligida. El fet mateix que res no ens hagi recordat el cinquantenari de la seva mort, llevat d’una minsa presència en un acte oficial el dia de Sant Jordi, resulta significatiu. Especialment en un país com el nostre que s’embadaleix amb les commemoracions.
SUMARI
EDITORIAL
En la mort de Carles Riba
TEXTOS DE CREACIÓ
Josep-Ramon Bach, Lluís Urpinell, Sobre poesia i sobre la meva poesia
ESTUDIS
Núria Alturo i Marianna Chodorowska-Pilch, La gramaticalització de “sisplau”
Anna M. Villalonga, L’entremès Lo batlle i la cort del borboll: un testimoni inèdit del teatre català del segle xviii
Jordi Mas i Marcel Ortín, La primera recepció de l’haiku en la literatura catalana
Albert Manent, Edició de Materials (1965-1968). Una editorial de combat
CARTES I DOCUMENTS
Montserrat Vilà, Contribució a l’espistolari de Lluís Nicolau d’Olwer
AL MARGE
Joan-Lluís Marfany, Sobre la història de la diglòssia a Catalunya, encara. Resposta a Josep Murgades
RESSENYES
Josep M. Sala-Valldaura, Flors i carboni, per Víctor Verdú
Jaume Roig, L’Espill, per Albert Soler
Narcís Iglésias, Els inicis del Diccionari català-valencià-balear a través de l’epistolari d’A. M. Alcover i F. de B. Moll amb J. Calveras, per M. Pilar Perea
Frederic Barberà, Baltasar Porcel o l’òptica aberrant sobre el món.
Prosa de ficció (1958-2004), per Joaquim Espinós
Novel·listes catalans joves, per Jordi Marrugat
Josep M. Sala-Valldaura, Entre el simi i Plató. Pel curs poètic contemporani, per Jordi Florit
Monika Zgustová, Jardí d’hivern, per Adriana Nicolau
NOTA SOBRE ELS AUTORS
NORMES DE PRESENTACIO D’ORIGINALS
La gramaticalització de “sisplau”
Núria Alturo Universitat de Barcelona. Marianna Chodorowska-Pilch University of California
ABSTRACT: The paper shows that the form “sisplau” has undergone the process of grammaticalization from a conditional construction into a discourse marker with polite and non-polite uses. This process involves both formal as well as functional changes typical of grammaticalization
L’entremès Lo batlle i cort del borboll
Un testimoni inèdit del teatre català del segle XVIII
ANNA M. VILLALONGA. Universitat de Barcelona
ABSTRACT: The article reports on the discovery of an unknown manuscript of a seventeenth century Catalan short farce. The play had been edited by Josep Maria Sala Valldaura in 2007 through the publishing company Barcino. Sala Valldaura’s edition was based on the two copies in existance at the time: the complete one held in the Biblioteca Nacional of Madrid and an incomplete one held in the Institut del Teatre of Barcelona. The new manuscript, included in the Fons Renart of the Biblioteca de Catalunya, contains the whole text and also incorporates two unpublished songs as a novelty. These songs are included in the present article since they allow us to render an interpretation of the play from new perspectives.
La primera recepció de l’haiku en la literatura catalana
JORDI MAS LÓPEZ Universitat Autònoma de Barcelona. MARCEL ORTÍN Universitat Pompeu Fabra
ABSTRACT: This article focuses on the reception of the haiku, Japanese briefest form of lyrical poetry, in early 20th century Catalan literature. This reception first took place in the pages of the newspaper La Veu de Catalunya: an article published by Josep Carner in 1906 offered both an explanation of the form and a sample of translations, relying on a French source (Paul-Louis Couchoud), and it was immediately commented by Eugeni d’Ors. A second wave of interest came from France around 1920: Couchoud’s article was partially translated in the same newspaper, while the literary views about the haiku held by Carner and Ors may have had an influence both on the poetry and the comments of several other poets, namely Josep Maria Junoy, Alfons Maseras, Joan Salvat-Papasseit, Josep Maria López-Picó, Josep Maria Millàs-Raurell, and Joan Alcover.
Edició de Materials (1965-1968)
Una editorial de combat
ALBERT MANENT. Barcelona
ABSTRACT: News and catalogue of the ephemeral publishing house Edició de Materials (EDIMA), who published a series of history books, written from a socialist point of view, in the sixties, taking advantatge of the slight opening of the franquist régime.
Sobre la història de la diglòssia
a Catalunya, encara.
Resposta a Josep Murgades
JOAN-LLUÍS MARFANY. Universitat de Liverpool
ABSTRACT:This is a reply to some of the objections raised by Josep Murgades in his review of the author’s book Llengua, nació i diglòssia published in an earlier issue of Els Marges. More specifically, the author insists on the validity and usefulness of the concept of diglossia, defends his use of the term «Catalanization» to refer to the historical assimilation of Castilianisms by the Catalan language, reasserts his conviction that the expansion of diglossia was an endogenous process, rejects Murgades’ suggested reason for the fact that in Catalonia there was diglossia instead of language shift, and justifies his contention that it is unlikely that an evidence-backed explanation will ever be found for it.