Número 88 - Primavera 2009

Editorial

Ara fa cinquanta anys que va morir Carles Riba. Pere Quart, en un homenatge poètic lúcid i no mancat d’ironia en relació amb l’entorn cultural del poeta, expressava la sensació de desemparament que s’havia apoderat dels ambients culturals i literaris catalans. «I, tot seguit, la cendra»: fins i tot per als poemes? Per a tota aquella obra? Era un moment en què Riba, per la seva actitud cívica, per la seva vàlua enorme com a intel·lectual, per la seva saviesa, per la qualitat de la seva poesia, representava la solidesa d’una cultura. En certa manera, la resumia tota, des del tracte directe i profund amb el món clàssic fins a la punta de diamant de la recerca poètica. Riba era l’intel·lectual de referència, una figura essencial en el panorama cultural de la postguerra. La seva significació pública era de signe molt diferent de la de Verdaguer, o de la de Sagarra o, fins i tot, de la de Maragall. O de la que assoliria Salvador Espriu en la dècada dels seixanta. La seva figura era pròxima a allò que havia representat Pompeu Fabra, de qui havia recollit l’herència com a seny ordenador de l’idioma, amb l’afegit que Riba, a més, era un creador, un poeta. Menys popular, sens dubte, que molts dels esmentats, però garantia de compromís i de rigor.

Fa cinquanta anys. Indubtablement, Riba, en els cercles intel·lectuals, encara és una figura respectada. Tan respectada, diríem, com negligida. El fet mateix que res no ens hagi recordat el cinquantenari de la seva mort, llevat d’una minsa presència en un acte oficial el dia de Sant Jordi, resulta significatiu. Especialment en un país com el nostre que s’embadaleix amb les commemoracions.

             

[Segueix llegint]

 

SUMARI

 

EDITORIAL

En la mort de Carles Riba

 

TEXTOS DE CREACIÓ 

Josep-Ramon Bach, Lluís Urpinell, Sobre poesia i sobre la meva poesia

           

ESTUDIS

Núria Alturo i Marianna Chodorowska-Pilch, La gramaticalització de “sisplau”

 

Anna M. Villalonga, L’entremès Lo batlle i la cort del borboll: un testimoni inèdit del teatre català del segle xviii

 

Jordi Mas i Marcel Ortín, La primera recepció de l’haiku en la literatura catalana

 

Albert Manent, Edició de Materials (1965-1968). Una editorial de combat

 

CARTES I DOCUMENTS

Montserrat Vilà, Contribució a l’espistolari de Lluís Nicolau d’Olwer

           

AL MARGE

Joan-Lluís Marfany, Sobre la història de la diglòssia a Catalunya, encara. Resposta a Josep Murgades

 

RESSENYES

Josep M. Sala-Valldaura, Flors i carboni, per Víctor Verdú

Jaume Roig, L’Espill, per Albert Soler

Narcís Iglésias, Els inicis del Diccionari català-valencià-balear a través                de l’epistolari d’A. M. Alcover i F. de B. Moll amb J. Calveras, per M. Pilar Perea

Frederic Barberà, Baltasar Porcel o l’òptica aberrant sobre el món.

Prosa de ficció (1958-2004), per Joaquim Espinós

Novel·listes catalans joves, per Jordi Marrugat

Josep M. Sala-Valldaura, Entre el simi i Plató. Pel curs poètic contemporani, per Jordi Florit

Monika Zgustová, Jardí d’hivern, per Adriana Nicolau

 

NOTA SOBRE ELS AUTORS

 

NORMES DE PRESENTACIO D’ORIGINALS

 

Abstract

La gramaticalització de “sisplau”

Núria Alturo Universitat de Barcelona. Marianna Chodorowska-Pilch University of California

 

ABSTRACT: The paper shows that the form “sisplau” has undergone the process of grammaticalization from a conditional construction into a discourse marker with polite and non-polite uses. This process involves both formal as well as functional changes typical of grammaticalization

 

L’entremès Lo batlle i cort del borboll

Un testimoni inèdit del teatre català del segle XVIII

ANNA M. VILLALONGA. Universitat de Barcelona

 

ABSTRACT: The article reports on the discovery of an unknown manuscript of a seventeenth century Catalan short farce. The play had been edited by Josep Maria Sala Valldaura in 2007 through the publishing company Barcino. Sala Valldaura’s edition was based on the two copies in existance at the time: the complete one held in the Biblioteca Nacional of Madrid and an incomplete one held in the Institut del Teatre of Barcelona.  The new manuscript, included in the Fons Renart of the Biblioteca de Catalunya, contains the whole text and also incorporates two unpublished songs as a novelty. These songs are included in the present article since they allow us to render an interpretation of the play from new perspectives.

 

 La primera recepció de l’haiku en la literatura catalana

JORDI MAS LÓPEZ Universitat Autònoma de Barcelona. MARCEL ORTÍN Universitat Pompeu Fabra

 

ABSTRACT: This article focuses on the reception of the haiku, Japanese briefest form of lyrical poetry, in early 20th century Catalan literature. This reception first took place in the pages of the newspaper La Veu de Catalunya: an article published by Josep Carner in 1906 offered both an explanation of the form and a sample of translations, relying on a French source (Paul-Louis Couchoud), and it was immediately commented by Eugeni d’Ors. A second wave of interest came from France around 1920: Couchoud’s article was partially translated in the same newspaper, while the literary views about the haiku held by Carner and Ors may have had an influence both on the poetry and the comments of several other poets, namely Josep Maria Junoy, Alfons Maseras, Joan Salvat-Papasseit, Josep Maria López-Picó, Josep Maria Millàs-Raurell, and Joan Alcover.

 

Edició de Materials (1965-1968)

Una editorial de combat

ALBERT MANENT. Barcelona

 

ABSTRACT: News and catalogue of the ephemeral publishing house Edició de Materials (EDIMA), who published a series of history books, written from a socialist point of view, in the sixties, taking advantatge of the slight opening of the franquist régime.

 

Sobre la història de la diglòssia

a Catalunya, encara.

Resposta a Josep Murgades

JOAN-LLUÍS MARFANY. Universitat de Liverpool

 

ABSTRACT:This is a reply to some of the objections raised by Josep Murgades in his review of the author’s book Llengua, nació i diglòssia published in an earlier issue of Els Marges. More specifically, the author insists on the validity and usefulness of the concept of diglossia, defends his use of the term «Catalanization» to refer to the historical assimilation of Castilianisms by the Catalan language, reasserts his conviction that the expansion of diglossia was an endogenous process, rejects Murgades’ suggested reason for the fact that in Catalonia there was diglossia instead of language shift, and justifies his contention that it is unlikely that an evidence-backed explanation will ever be found for it.